L’addicció com a fenomen subjacent a pràctiques espirituals: un cas pràctic

Es sol associar la paraula Espiritualitat a conceptes com a “religiositat”, “bondat”, “fe”, “elevació de l’ànima”, “rectitud” o “misticisme” entre altres . No obstant això, l’Espiritualitat com a pràctica ha estat des de temps remots i societats antigues indefectiblement lligada als conceptes del Bé i el Mal com a principis arquetípics i primigenis a l’ésser humà. La dessacralització occidental iniciada amb el racionalisme cartesià i posteriorment amb la revolució industrial en una societat el motor de la qual és el consum i la depredació materialista han esborrat la consciència de la fina línia que separa el Bé i el Mal donant lloc a fenomens i pràctiques espirituals de tota mena -que el seu més recent exponent és el fenomen new age, un veritable supermercat d’espiritualitat a la carta- on observem un auge de manifestacions somàtiques múltiples lligades a l’addicció, però també una necessitat profunda de l’ésser humà de trobar un sentit a la vida i una espiritualitat sana.